Canvis accelerats (però necessaris)

Vivim en una societat accelerada i hiperconnectada. L’imparable avanç de la tecnologia ens ha proporcionat una immediatesa impensable per la generació anterior i que, per acabar-ho d’adobar, serà considerada insuficient per la generació següent: amb el 5G es pretén que els metges puguin operar pacients des d’un altre país mitjançant robots enllaçats als seus moviments, mentre ells van veient el pacient en temps real a travès del seu casc de realitat virtual.

Com que els humans són animals d’hàbits, ens hem acostumat a viure així i a anar acceptant i adoptant els canvis (això sí, alguns amb més dificultats que d’altres).

Però de cop, fa dos mesos, ens vam veure obligats a parar, a viure de forma mes pausada i deixar de fer moltes de les coses que teníem pensades.

Molts ho van assimilar molt malament. Alguns fins hi tot van decidir que això de les normes i la quarantena no anava amb ells. D’altres, especialment aquells que ja treballaven des de casa, van patir menys canvis i van tenir una adaptació més fàcil.

En el moment que es va deixar sortir al carrer, encara que fos per poca estona i amb moltes limitacions, molts estaven darrere la porta mirant el rellotge per sortir a partir del primer segon de mitja llibertat que tenien per davant.

Entenc que per la gent que viu apilada a la ciutat era més necessari poder sortir, i més com més persones hi hagués en el limitat espai dels pisos.

Però deixant a banda si es viu en un pis de 40 metres quadrats o en una casa de 300 amb un jardí immens on fins hi tot es podia sortir a córrer, el que més m’ha preocupat de la situació que estem intentant superar és la falta d’alternatives i de planificació d’una (preocupant) gran part de la gent.

Que en situació normal arribessin a casa i destinessin el seu temps lliure entre setmana a mirar Netflix ho puc entendre. No és dolent desconnectar i relaxar-se, tot i que jo preferia destinar els 30 o 45 minuts lliures que em quedaven al final del dia per llegir.

També entenc que jo soc una cosa rara i que no tothom tindrà la llista de coses per aprendre que tinc jo, que donaria per bastants anys de confinament (i això després d’haver-hi fet neteja aquests dies…).

Però que al trobar-se tancat a casa tot el dia per no poder anar a treballar, derivi en passar-se 12 hores al dia mirant la televisió em sembla una burrada.

I més pensant que el que hem viscut no ha sigut res més que un simulacre del que vindrà.

En un futur més pròxim del que ens pensem, hi haurà moltes feines que podran ser fetes per robots, especialment les que són més repetitives, i les persones ens haurem de centrar en les tasques que requereixin creativitat, imaginació i coneixements abstractes.

Ja anàvem cap a una societat orientada al teletreball. Els treballadors del coneixement poden fer la seva feina només amb un ordinador i, per tant, no els cal tenir un espai dins l’empresa, sinó que poden treballar des d’on vulguin sense problemes.

El Coronavirus ha provocat que, d’un dia per l’altre, ens trobéssim en una situació que havia d’arribar d’aquí 10 o 15 anys. I la majoria no estàvem preparats, ni a nivell personal ni des de les empreses.

De cop, la societat ha descobert que algunes feines es podien fer des de casa i que es podien evitar milers de desplaçaments diaris, amb el corresponent estalvi de temps i diners pels implicats i amb una reducció de la contaminació. I no només això: si s’eliminen els desplaçaments sobrants, es redueixen significativament els embussos de trànsit i també es redueix el temps perdut dels que realment han d’anar a treballar presencialment.

A sobre, les empreses també estalvien al necessitar menys espai físic pels seus treballadors, els quals estan més contents al tenir més temps per ells.

Hi guanyen els treballadors (en temps i diners disponibles per ells i en reducció de l’estrès), les empreses (estalvi econòmic el material dels llocs de treball i el espai físic requerit) i la societat (menys trànsit implica menys soroll i menys contaminació).

I no pas pocs s’han adonat de seguida d’aquests avantatges:

Evidentment, no tot són flors i violes: aquesta situació requereix que els treballadors, ja sigui per compte propi o com a part d’una empresa, implementin sistemes per millorar la seva eficiència personal. I, per sobre de tot, cal que els responsables de les empreses entenguin que no per tenir una persona asseguda vuit hores dins les seves oficines, serà més productiva.

Aquesta última part és la més complicada, ja que abunden molt (massa) els superiors que volen tenir gent al seu voltant que (fa veure que) treballa.

Com a treballadors només tenim l’opció de millorar l’eficiència personal ja que, sigui de manera immediata o a mitjà termini, serà una competència bàsica i imprescindible.

Però la gran pregunta que ens hem de fer és:

Tot i els avantatges evidents per totes les parts que demostra el teletreball, estan preparats els polítics i empresaris del nostre país per acceptar-la?

La resposta a aquesta pregunta definirà el futur de tots nosaltres.

Comparteix-ho per ajudar-me!

Deixa un comentari