Des de sempre entre els humans han existit líders (amb més o menys fortuna). Això per si sol no és bo ni dolent, tot depèn de l’estil de lideratge. Però independentment de quin sigui aquest estil, el que tots tenen el comú és que volen controlar les persones sobre les que tenen autoritat.
I tots els sistemes de control de la població que existeixen es basen en la gestió del coneixement.
Els primers sistemes de control a gran escala, i que inexplicablement encara existeixen avui dia, van ser les religions.
Totes les religions concentraven els llibres i documents de l’època i els religiosos eren de les poques persones que sabien llegir i escriure. Feien misses explicant (cof cof, adoctrinant, cof cof) a la resta de persones el que era correcte fer i el que no. A més, les feien amb idiomes que la resta no entenia, com el llatí, per emfatitzar la seva superioritat intel·lectual. Aprofitaven també qualsevol situació quotidiana que pogués servir als seus propòsits per recalcar-ho: si algú queia i es trencava un braç, deien que era per alguna cosa que havia fet i que Déu l’havia castigat. La resta, espantats, s’afanyaven a fer el que tocava.
La població general, sense possibilitat de tenir cap coneixement que no fos l’ofici a que es dedicaven, s’havia de creure el que els hi deien (al cap i la fi eren les persones més cultes que hi havia!). I així estaven sota control.
Però mica en mica, algunes persones accedien a algun tipus de coneixement i el difonien entre els seus coneguts. Amb el pas dels anys, les dècades i els segles, aquesta situació va derivar en un augment dels coneixements de la població “vulgar”. I com més augmentava la cultura popular, més possibilitats hi havia que qüestionessin el lideratge que tenien (ja fossin emperadors, senyors feudals, militars, polítics o religiosos).
Llavors, les persones que concentraven el poder van passar al següent graó per controlar la població: la censura.
Aprofitant el poder i la influència que ostentaven, triaven quina informació arribava al poble ras. D’aquesta manera, les persones estaven contentes perquè els hi arribava informació i podien obtenir un creixement personal i els líders també estaven contents perquè ja s’havien preocupat que l’informació disponible no els perjudiqués. El que es coneix com a win-win (o WIN-win en aquest cas…).
Però tot això només funciona si es pot controlar correctament l’accés a la informació.
La creació de les diferents universitats, amb el corresponent augment progressiu d’estudiants que hi assitien i l’aparició de mitjans de comunicació diversos com diaris, emissores de radio i canals de televisió els hi dificultaven la feina.
El següent pas per mantenir el poder va ser controlar el màxim nombre de mitjans i òrgans universitaris per assegurar que algunes coses s’evitaven i que els coneixements correctes (pels seus interessos, evidentment) fossin els que es seguien transmetent.
Però l’avanç de la tecnologia és imparable i cada vegada més ràpid. L’aparició d’internet va augmentar de manera exponencial el coneixement disponible per a qualsevol ciutadà i la generalització dels telèfons intel·ligents ha posat tot aquest coneixement a la butxaca de les persones, accessible de forma instantània, des de qualsevol lloc i durant les 24 hores del dia.
Actualment si trobo una paraula que no conec, trec el mòbil i en 10 segons en sé el significat. Una discussió sobre quin any va morir algun personatge famós que acaba sense consens? Impossible: la resposta és a la butxaca de tots els participants. Algú m’està intentant fer creure alguna cosa com a certa? Trec el mòbil i ho contrasto. I amb els assistents virtuals ja no cal ni escriure, es pot preguntar per veu com si parléssim amb una persona!
El líders, que potser no són els més intel·ligents, però tampoc son estúpids (amb excepcions…) es van adonar que tot això provocava que:
- Ells no semblessin tant llestos
- Les persones poguessin prendre decisions per si mateixes
El primer punt els molestava. El segon els horroritzava.
Conseqüentment, van procedir al següent graó de l’escala de control: fer que la gent no volgués accedir a la informació encara que la tingués fàcilment disponible. I quina millor manera de fer-ho que utilitzant els mitjans de comunicació que ja controlaven?
Van posar a disposició del poble tot l’entreteniment que se’ls hi va acudir: esports (amb l’opi del poble al capdavant a la zona europea), pel·lícules, sèries de televisió, concursos, collonades (Tele5), etc. La qüestió era (i és) mantenir a la gent enganxada a totes aquestes coses per evitar que els quedi temps per formar-se i aprendre.
I com a gran final a la seva estratègia de control es van crear les Fake News. Si la població veu que moltes noticies son falses, progressivament deixa de creure en la informació. Més o menys com al conte d’en Pere i el Llop.
D’aquesta manera l’escala de control de la població queda definida com a:
- Desconeixement, evitar l’accés a la informació
- Censura, sel·lecionar la informació disponible
- Control dels mitjans, per aplicar la censura a gran escala
- Donar alternatives, per evitar que es vulgui accedir a la informació
- Fake News, per desprestigiar i treure valor a la informació que no es controla
Tot aquest sistema fa que obtenir informació veraç i de qualitat requereixi un esforç que moltes persones no estan disposades a fer (o que no saben que cal fer si l’escala de control ha funcionat).
Evidentment, sempre hi haurà un petit percentatge de persones que faran aquest esforç i obtindran informació important i valuosa. I potser fins i tot voldran fer la temeritat de seguir propagant-la. Però això ja està previst: els mitjans controlats donarà n Fake News relacionant aquesta informació amb altres manifestament falses per treure-li credibilitat.
No tots els poderosos apliquen igual els 5 esgraons de l’escala de control. Països com la Xina o Corea del Nord encara confien molt en la censura (i cal donar tot el mèrit que es mereix al sistema de censura de tot internet de la Xina. És espectacular!). A la resta del món ja ens hem adonat que prohibir una cosa fa que a la gent li agafi interès, encara que abans el tema els fos indiferent. Si s’intenta prohibir un llibre, se’n disparen les vendes. Si no es permet la projecció de determinades pel·lícules, la gent va a Perpinyà a veure-les.
Alguns casos d’èxit de l’escala de control podrien ser:
- el cas de l’additiu E-330. Durant molt de temps molta gent mirava l’etiqueta de les begudes per evitar les que portaven aquest additiu perquè, suposadament, provocava càncer. Determinats programes de televisió n’havien parlat i recomanaven quins eren els conservants “bons” alternatius. L’E-330, en realitat, no és res més que àcid cítric.
- Donald Trump
- la inferioritat de les dones per les religions. Algunes estan fent tímids passos per començar a arreglar-ho, però en general encara tenen les dones com a éssers secundaris (i ho són, però només perquè no els hi donen accés a la informació i al coneixement!). I com que a més, de mitjana, tenen menys força física doncs, si es queixen amb un parell d’hòsties s’arregla. I si hi tornen se n’hi foten quatre i llestos. I estem arribant al primer quart del segle XXI i no passa res per fer-ho perquè ho troben normal. De fet, també ho troben normal alguns que no tenen res a veure amb cap religió…
En general, els casos en que el sistema funciona es basen en utilitzar a favor seu la dissonància cognitiva. Si crees prou expectatives, de la manera correcte i sense que quedi en evidència que només s’està dient el que la gent vol sentir, al final es dona per bona la teva opció sobre l’alternativa.
Què té a veure tot això amb la productivitat i l’eficiència personal? Doncs que llegir noticies falses o informació imposada pels governants no és eficient. De fet, directament es pot considerar una pèrdua de temps. Cal invertir temps en descobrir les fonts d’informació fiables dels temes que ens interessen, mantenir una bona força de voluntat per resistir-se als múltiples entreteniments que se’ns proposen i, sobretot, a no renunciar mai a seguir aprenent al llarg de la vida.
Cal assumir que no es pot evitar estar dins la zona de control del sistema, però s’ha de lluitar per sortir-ne amb certa regularitat. Més o menys com també cal fer amb la zona de confort.
Sòcrates va dir “la veritat us farà lliures” (sí, l’evangeli segons Sant Joan també ho diu, però 400 anys més tard. Així no té mèrit…). Els nazis s’ho van adaptar a Arbeit macht frei, treballar us farà lliures, als camps de concentració (i encara avui hi ha gent que treballa amb una idea similar).
Però la realitat és que només la informació ens farà lliures.
Sempre que sigui lliure i de qualitat, es clar.