Eficàcia relacional 2: Comportaments

Continuem amb la sèrie d’entrades sobre eficàcia relacional, segons les explicacions del Dr. Jordi Bayer i Trias, iniciada la setmana passada amb la primera part enfocada a la comunicació.

En aquesta segona part, assumirem que ja ens estem comunicant i veurem quins comportaments comunicatius es poden donar.

Ja vam veure a la primera part que el llenguatge només representa un 7% de l’acte comunicatiu i que la resta depèn del to, els gestos, els silencis i el llenguatge no verbal. També vam destacar la importància del sincronisme no verbal per fer que el total de la comunicació expressés el mateix missatge i el receptor no interpretés contradiccions en rebre’l.

També es va explicar que no tothom respon igual a la comunicació, al existir gent visual, auditiva o cinestèsica (encara que molt rarament trobarem algú que respongui el 100% del temps a un únic tipus i pot variar parcialment segons la situació, ja que, per exemple, no és el mateix estar en una biblioteca estudiant amb un llibre que en un entrenament de futbol), però que l’excel·lència en la comunicació s’aconsegueix mitjançant la flexibilitat, l’empatia i el reconeixement.

Amb aquest punt de partida, per poder estudiar els diferents comportaments en la comunicació adulta utilitzarem la tècnica de l’anàlisi transaccional.

L’anàlisi transaccional és un model que explica la comunicació i les relacions des del punt de vista emocional. A més, ajuda, de manera ràpida i pràctica, a entendre com es relaciona i s’interacciona amb un mateix i amb els altres. Ens proposa tres estats fonamentals en funció dels comportaments i les paraules que utilitzem:

  • Pare/mare: la norma (patrons). Representa les regles, la disciplina, el deure, el premi, la sanció, la permissió i prohibició, el paternalisme, la protecció… Bàsicament, patrons externs que s’integren com a patrons de conducta, de pensament i de llenguatge.
  • Adult: la raó (pensaments). Representa la informació, el diàleg, la realitat, les dades, l’objectiu, la llibertat, la maduresa, el processament racional de la informació i dels impulsos interns i externs. És a dir, una personalitat adulta, lliure, autònoma i conscient. Adaptació i resposta objectiva a una realitat.
  • Nen/nena: la víscera (emocions). Representa el nen, el caprici, la rabieta, la reacció impulsiva, la frustració emocional, l’emoció, el sentiment transparent, la necessitat de protecció. Implica sentiments de bo-dolent, estimat-odiat, alegria-por, egoisme, fantasies i mentides.

Explicat així semblaria que l’opció bona és la de ser adult, però hi ha moments al llarg del dia per gaudir dels tres comportaments.

Es pot actuar com a pare si estem fent de pare o d’educador, en situacions d’emergència o, excepcionalment, com a cap. Podem comportar-nos com a adults a la feina, en la relació entre persones i en la vida social i personal en general. I també podem ser nens, més enllà de l’infantesa i l’adolescència, a la vida íntima i a l’oci estrictament personal.

Per complicar-ho una mica més, existeixen subcategories. Com a pare es pot ser natural, crític o protector i com a nen natural, rebel o submís. El comportament com a adult si que és únic, sense divisions.

Veiem alguns exemples:

  • Hi ha una persona adulta gaudint com un nen, sigui fent esport o jugant a algun videojoc. S’està comportant com un nen i davant d’aquesta situació jo puc: criticar-lo i ser exigent amb el que hauria de fer (pare crític), analitzar-lo i corregir-lo si no és el moment de fer-ho (adult) o acceptar-lo i imitar-lo (nen natural).
  • Un mestre o professor em corregeix degudament. Està actuant com a adult i jo puc: autocastigar-me i sentir-me culpable (pare crític), aprendre i reconèixer el meu error (adult) o revelar-me i agredir-lo verbalment amb una altra crítica, tingui o no fonament (nen rebel).
  • He de conviure o treballar amb una persona protectora i absorbent. S’està comportant com a pare i jo podria: intentar sortir de la protecció i ser dur al reaccionar (pare crític), alliberar-me de la protecció amb normalitat i comprenent la situació (adult) o buscar permanentment un refugi per evitar el contacte (nen submís).

Però, què ens mou a actuar, independentment de en quina de les categories anteriors ho fem? Quins son els motius reals que afecten a la nostra presa de decisions diàries?

La resposta a les dues preguntes anteriors són els impulsors (o drivers en anglès).

Es tracta d’una sèrie de creences adquirides al llarg de la nostra vida que, tot i que en aparença poden semblar positives, en realitat moltes vegades ens limiten. Els impulsors són positius quan no dirigeixen la nostra vida, actuen de manera flexible en la categoria d’adult i no ens obsessionen. En canvi, són negatius quan si que dirigeixen les decisions i valorem en excés seguir-los estrictament, descartant moltes situacions i oportunitats. En aquest cas, poden provocar que jutgem les persones, fets i coses únicament en funció de si s’adapten als nostres impulsors.

I quins són aquest impulsors? Doncs:

  • Sigues fort. Suposa una tendència a amagar les emocions (especialment les febles), a no demanar ajuda, a avaluar la informació i treballar sol (mala adaptació al treball en equip), utilitzar un to dur, monòton i inexpressiu. Es limita estrictament el pla de treball establert, sense flexibilitat i està tot el dia donant ordres. Suposa un ambient de treball dur (pels altres) i treballen molt per evitar anar a casa i haver d’entrar en el terreny de les emocions. Paraules típiques: no m’importa, sense comentaris, s’ha d’aguantar.
  • Complau. Implica una expressió bondadosa, a donar massa i a exigir-se massa, intenta satisfer tothom al prendre una decisió, utilitza un to amable i suplicant. Sempre posa en marxa coses procurant provocar el mínim d’inconvenients i escollir el que provoqui menys dificultat. Paraules típiques: podries?, voldries?, t’ho faré amb molt de gust.
  • Sigues perfecte. Suposa una excessiva exigència de perfecció i detallisme, els hi costa distingir l’essencial de l’accessori i poden arribar a avorrir. Demoren les decisions, sempre pensen que no han pres l’adequada i temen haver-se equivocat. Tenen constants dubtes sobre l’efectivitat de la informació i utilitzen un to controlat i que sembla assajat. Sacrifiquen altres interessos per estar per sobre del que se’ls hi ha especificat, sobredimensionen qualsevol detall i sempre volen demostrar el que creuen. Controlen tot el que passa al seu voltant i intenten que no es descobreixin les seves debilitats. Solen tenir un alt nivell d’estrès. Paraules típiques: perfectament, clarament, òbviament.
  • Afanya’t! Tenen tendència a fer les coses “ja”, a moure constantment les cames o els dits, a jugar amb el llapis, a interrompre l’interlocutor acabant les seves frases. Davant d’una decisió, tria immediatament sense pensar en les conseqüències (avalua precipitadament, deixant al marge dades importants). Van tant de pressa que cometen errors i es posen a treballar immediatament sense tenir una visió de conjunt de la feina a fer. Paraules típiques: comencem altre vegada?, per quan ho vols?
  • Esforça’t! Generalment, fixen malament les seves fites i vacil·len molt davant les preguntes. Tenen tendència a ajornar les decisions i comencen molt ràpidament sense tenir en compte totes les variables. El seu modus operandi és començar moltes coses i deixar-les a la meitat (fins i tot arriben a mirar-s’ho des d’un altre angle, però sense acabar). Fan les coses per fer-les, sense criteri. Paraules típiques: ho intentaré, és difícil, em costa, no ho aconseguiré.

Cada impulsor té un mandat implícit, però també un permisor que ens pot ajudar a suavitzar-lo.

Resumint el que hem vist fins ara, tots tenim uns impulsors que provocaran que ens comportem d’una determinada manera. A cada situació concreta, li pot correspondre un comportament o un altre.

Ara bé, hi un comportament que generalment és negatiu i perjudicial. Es tracta del pare crític.

El pare crític té una força i opinió pròpies, marca els límits del comportament que està disposat a tolerar, vigila que els altres respectin els seus drets, marca el que s’ha de dir i fer, proposa els objectius i fites, massa sovint és tallant, imperatiu i desconsiderat, pot mostrar-se burleta i utilitza una aparença de llàstima per aconseguir devaluar la confiança i seguretat dels demés. És a dir, dicta o actua conforme a motlles tancats i generalitza, acusa, critica, castiga i prejutja.

I si ens trobem amb un d’ells, que segur que ho farem, què podem fer?

Doncs podem utilitzar preguntes obertes que demanin informació, utilitzar temes que se sap que l’entretenen, desconcertar-lo utilitzant temes tècnics que li recordin que no ho sap tot i romandre en el comportament d’adult, apel·lant també al comportament d’adult de l’altre.

L’últim consell anterior és important: romandre en el comportament d’adult. Com podem fer-ho? Primer de tot hem d’aprendre a reconèixer el nostre pare, adult i nen. I quan sentim que no és l’adult qui està responent hem de callar i comptar fins a 10. És millor un moment de silenci que haver de lamentar l’entrada del pare o del nen.

Si la comunicació és complementaria (es produeix entre comportaments compatibles), aquesta continua. En canvi, si és creuada (es produeix entre comportaments incompatibles) s’interromp.

Però a part de ser complementaria, com ja vam veure la setmana passada, ha d’incloure reconeixements.

Els reconeixements s’ha de fer sempre des de l’adult i han de buscar connectar amb el comportament adult de l’altre. Es poden considerar com a carícies, no costen diners i, evidentment, no han d’enviar missatges negatius. A vegades, quan algú treu el pare crític és que no ha entès el missatge. Si donem 100 retrets ens els tornaran tots, però si donem 100 carícies en tornaran 50. I en cas que ens calgués fer alguna correcció, ha de ser a les habilitats de l’altre, mai hem d’actuar sota la línia vermella de l’imatge següent:

Font: Dr. Jordi Bayer i Trias.

Si actuem per sota de la línia vermella, entrem en el perillós terreny dels jocs psicològics.

Es tracta d’una sèrie de transaccions que progressen cap a un resultat ben definit, amb l’objectiu de manipular els altres en lloc d’establir relacions sanes i efectives. Existeixen els jocs de primer grau, que són socialment acceptables, els de segon grau, que es fan d’amagat mentre el pot i que no solen provocar danys irreparables, i els de tercer grau, els més intensos i que solen acabar en un manicomi, jutjat o presó.

Si entrem en els jocs, acabarem passant pel Triangle Dramàtic de Karpman. Generalment són una forma inadequada de sol·licitar afecte, ja que en lloc de demanar-ho directament, es fa amb un joc que sol aconseguir una atenció rebuscada i negativa.

A més, en els jocs no hi ha culpable, ja que impliquen febleses per ambdues parts. Adonar-se d’aquestes febleses i decidir canviar són dos passos importants (i imprescindibles) per iniciar un camí de vida sa i feliç.

Quines conclusions comunicatives podem treure de tot el que hem vist? Doncs que:

  • Cal actuar en lloc de reaccionar.
  • Cal empatitzar en lloc de discutir.
  • Cal replantejar en lloc de rebutjar.
  • Cal persuadir en lloc de pressionar.
  • Cal educar en lloc d’imposar.

L’objectiu final és ser capaç de definir la nostra pròpia estratègia de comunicació personal i professional, actuant segons els conceptes aquí explicats i les experiències prèvies personals analitzades. Ens serà útil en les relacions personals, la motivació, el lideratge, la gestió d’equips, la negociació i la resolució de conflictes.

I, justament algunes d’aquestes situacions, seran les que veurem en la següent entrada sobre aquest tema.

Comparteix-ho per ajudar-me!

Deixa un comentari