Qui fa la feina a les empreses? Amb quina eficàcia? Els que la fan millor són els que ascendeixen a llocs amb més responsabilitats?
El 1.969, Laurence J.Peter va formular un dels principis més coneguts d’internet en el llibre del mateix nom:
En una organització, les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d’incompetència.
Principi de Peter
D’aquest principi se’n poden extreure dos conclusions:
- Tots els llocs de feina, tard o d’hora, són ocupats per un treballador que és incompetent per dur a terme les seves responsabilitats.
- La feina és feta per aquells treballadors que encara no han arribat al seu nivell d’incompetència.
De fet, també existeix una tercera conclusió proposada pel sempre genial i meravellós Dilbert:
Els treballadors incompetents són ascendits expressament per evitar que produeixin danys.
Principi de Dilbert
Actualment també es poden obtenir els mateixos resultats del principi de Peter sense que s’hagi produÏt cap ascens, amb el treballador mantenint-se al mateix lloc de feina. Aquesta situació es dona quan es detecta un treballador que fa bé la seva feina i, automàticament, se li augmenta la quantitat de coses a fer. Evidentment, a partir de cert punt, i per més bo que sigui el treballador fent la seva feina, començarà a fer-la malament degut a l’estrès per intentar fer-ho tot.
Ascendir de categoria a la feina està ben vist socialment i moltes persones treballen dur per aconseguir-ho. Poques d’aquestes persones analitzen fredament el que suposa un ascens en termes d’augment de responsabilitat i de noves tasques a fer. Si la feina a fer és molt diferent, no serveix de res haver estat el millor en el nivell inferior, s’estarà davant de nous reptes per encarar que suposaran un esforç extra que cal estar disposat a assumir.
I els que arriben fins al seu nivell d’incompetència, no se n’adonen? Sens dubte alguns si, però, desgraciadament, molta gent es veu afectada per altres principis universals com ara:
L’efecte Dunning-Kruger és un biaix cognitiu segons el qual els individus amb escassa habilitat o coneixements pateixen un efecte de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligents que altres persones més preparades, tot mesurant incorrectament la seva habilitat per sobre de la realitat.
Efecte Dunning-Kruger
Almenys el 80% de la població pensa que es troba entre el 20% més intel·ligent.
Principi de meta-Pareto
El problema és que els subordinats si que detecten la incompetència i, potser posseïts pel mateix principi de meta-Pareto, comencen les converses de passadís on tothom critica el responsable, reduint encara més la seva credibilitat i autoritat.
I en una empresa, independentment de la seva mida, és important que tothom vagi en la mateixa direcció. Si el responsable perd l’autoritat i tothom va pel seu compte, els resultats no arribaran per més que els treballadors facin les coses bé, perquè potser no estan fent les coses correctes.
Resumint, el que cal fer per evitar la incompetència és:
- Esbrinar i analitzar les noves tasques i responsabilitats que comporta un ascens laboral.
- Valorar correctament la feina dels altres i saber apreciar les seves habilitats.
- No donar per suposat que el propi nivell de coneixements, per més elevat que sigui, és superior a la resta de companys.
- Elevar el punt de mira per intentar veure la feina pròpia des de fora i detectar els errors abans de rebre la qualificació d’incompetent.
- No esperar a ser ascendit per aplicar aquests consells: cal descartar fefaentment que no s’hagi assolit ja la incompetència.
No hi ha persones inútils, però n’hi ha moltes fent la feina incorrecte per demostrar la seva capacitat.