Vivim en una societat consumista. Veiem anuncis per la televisió, els escoltem per la radio, els llegim al diari, passegem per carrers inundats de cartells publicitaris i a cada web que visitem ens avisen de que utilitzen galetes per registrar els nostres hàbits i gustos personals (permetent així mostrar-nos anuncis específics per nosaltres i augmentant la possibilitat de que cliquem i ho comprem).
Potser ho considerem normal pel fet d’estar vivint en una societat capitalista, que bàsicament es basa en que la gent compri coses, els diners es moguin i uns quants s’acabin fent més rics mentre la resta es queixen que no arriben a tot el que volen.
Però es pot sortir de la roda. I la millor manera de fer-ho, segons la meva opinió, és passar-se al minimalisme.
Minimalisme no vol dir viure sense mobles i mirar la televisió assegut a terra. Minimalisme és tenir les coses imprescindibles per portar l’estil de vida que es vol i amb l’eficiència desitjada. Comprar un jersei molt barat que en poques rentades es fa malbé i ens obliga a comprar-ne un altre, no és eficient. Comprar un aparell electrònic molt barat que ràpidament se’ns queda curt no és eficient. Ser minimalista no vol dir ser avar.
De fet, ser minimalista por sortir car. En part perquè algunes empreses que fan productes destinats als minimalistes aprofiten per posar uns preus més elevats que la competència, aprofitant-se de les preferències dels seus clients. Ser minimalista està de moda i les grans empreses s’hi intenten apuntar amb el seu consumisme. Minimalisme consumista: un oxímoron de la vida moderna.
Però tot i això, val la pena ser minimalista. Val la pena sobretot per un mateix. Ser minimalista permet:
- Evitar el Síndrome de Diògenes. Amb el pas dels anys les coses s’acumulen: roba, llibres, aixovar, aparells electrònics, joguines… Ser minimalista redueix aquesta tendència. I si a més es fa neteja de les coses que ja no necessitem (donant-les si estan en bon estat i reciclant-les si no ho estan), encara millor.
- Tenir productes de millor qualitat. Si cada vegada que cal comprar alguna cosa s’analitza que es tracti d’una necessitat real i es fa una extensa recerca, s’acaba amb menys possessions, però més preuades perquè durant el procès de selecció s’han considerat totes les especificacions requerides. S’inverteix en lloc de gastar perquè si.
- Augmentar la qualitat permet comprar productes de proximitat, fabricats amb mètodes i materies més naturals.
- Reduir la necessitat de seguir comprant. Una vegada es surt del cercle comprar, llençar, comprar, cada vegada resulta més fàcil ignorar l’omnipresent publicitat i resistir el desig de comprar.
- Necessitar menys espai. Lògicament, com menys coses es tenen, menys espai fa falta per guardar-les. No fa falta una casa gran amb un jardinet a l’entrada, sinó una casa mitjana amb un gran jardí per gaudir-lo.
- Disminuir la sensació d’estar permanentment hipotecat. Massa sovint només es valora el costos en temps i diners de l’adquisició d’un objecte o servei. I, també massa sovint, aquests conceptes van lligats a accions recurrents en el temps: pagar per actualitzacions, manteniments rutinaris, operacions de neteja… Totes aquestes accions requereixen temps, diners o les dues coses simultàniament per fer-les. Potser una o dues no són problema, però no tenir en compte totes les variables a bans de fer l’adquisició pot generar molts maldecaps posteriors.
I si fins ara he parlat de possessions materials, que són una part important de la nostra vida, per evitar que es converteixin en un problema, no és menys cert que el camp on pot ser més beneficiós el minimalisme és en el coneixement.
No serveix de res intentar aprendre moltes coses si s’aprenen totes malament. S’ha d’aprendre a pensar en què val la pena destinar el temps, dir no a la resta i gaudir fent el que s’ha escollit.
El nostre temps és limitat i un cop gastat és irrecuperable. Pensem bé a què el destinem, triem activitats que valguin la pena i recreem-nos en la seva realització. Aprofitem el minimalisme per maximitzar els beneficis.
Ja ho diuen: no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita.